El Campanario (campanario exento de Guadalest)

El Campanar de Guadalest és la torre de campanes que s'alça en solitari sobre un penyal rocós, separada de l'Església de Nostra Senyora de l'Assumpció a què pertany; vista des de la vall o des de l'embassament, la torre pareix la proa d'un vaixell suspesa sobre el buit, i és la imatge més reproduïda del municipi en postals i fotografies, més fins i tot que el mateix castell. La silueta es distingeix amb claredat des de la carretera d'accés al poble —abans, fins i tot, de travessar el túnel d'entrada a la ciutadella— i sol ser el primer element que els visitants identifiquen en arribar.

Per què està separat de l'església

El motiu és topogràfic: l'església original es trobava dins del recinte emmurallat del castell, en una zona sense espai ni alçària suficient perquè el so de les campanes arribara amb claredat a la vall, així que la solució va ser alçar la torre sobre el punt més alt i més ras disponible, un penyal separat del temple. Hui les campanes es fan sonar elèctricament des de l'interior de l'església, sense que ningú haja de pujar fins a la torre per fer-les sonar.

La torre ha donat peu a una de les llegendes més repetides de Guadalest: es diu que la campana sona sola la nit de Sant Joan, la nit de Difunts i en èpoques de sequera extrema, i que es tracta de l'esperit del primer campaner del poble, atrapat en la base de la torre durant el terratrèmol de 1644, encara que una explicació més prosaica apunta a la ressonància acústica que produeix la mateixa geometria de la torre amb determinades condicions de vent. No s'hi pot accedir a l'interior, però es pot voltar i fotografiar des de diversos punts de la ciutadella i des del mirador de la Plaça de Sant Gregori; de planta circular i construïda en maçoneria, la torre ha resistit els mateixos terratrèmols i segles de vent que van malmetre repetidament el temple situat als seus peus.